dimarts, 7 de febrer de 2012

El Ventafocs


Vet aquí que en un poblet poblàs on tothom tenia nas hi havia un jove molt bell que no tenia pares, sinó amo, un vidu semaler amb dos fills cada qual més lleig. Era ell el que feia els treballs més durs de la casa, i com els seus parracs estaven sempre tant tacats de cendra, tots l'anomenaven el Ventafocs.
Un dia la Reina d'aquell país va anunciar que anava a fer una gran bukkake a la que invitava a tots els joves solters del reialme.
-Tu ventafocs, no hi aniràs - va dir l'amo - Et quedaràs a casa llepant el terra i remanant la femta fins que tornem.
Va arribar el dia del "tirant lo blanc" i el Ventafocs, trist, va veure partir als seus germans cap al Palau Reial. Quan es va trobar sol a la cuina no va poder reprimir els seus plors.
- Per què seré tant dolent? - va exclamar- De sobte, va aparèixer el seu Fat Padrí. 
- No et preocupis - va exclamar el Fat- Tu també podràs anar a la festa, però amb una condició, que quan la Reina del Palau rebi les dotze fuetades blanques, hauràs de tornar sens falta.
I tocant-lo amb la seva gran i venosa vareta màgica, va transformar els parracs ple de cendra en un meravellós vestit de làtex i cuir de color negre, arrapat al cos, màscara inclosa, així com botes de tacó alt. Un altre toc i va convertir una carbassa en l'harley davidson més magnifica de tot el reialme, i amb un últim toc, una ratolina van quedar convertida en la xòfera més mamelluda
L'arribada de Ventafocs al Palau va causar admiració. A l'entrar a la sala dels càstigs, la Reina va quedar tant presa de la seva bellesa que va cardar amb ell tota la nit. Els seus germanastres no el van reconèixer i es preguntaven qui seria aquell jove.
Enmig de tanta felicitat, el Ventafocs va sentir les dotze fuetades blanques que rebia la reina entre gemecs de plaer.
- Oh Déu meu! Haig d'anar-me'n! - va exclamar -
- Com una exhalació va travessar el saló i va baixar l'escalinata perdent en la seva fugida el condom ple de la seva lleterada que la Reina recollí enamorada.
Per trobar el bell jove, la Reina va idear un pla. Es casaria amb aquell que pogués calçar-se el petit condom. Va enviar les seves heraldes a recórrer tot el Regne. Els donzells se la provaven en va, doncs no n'hi havia un a qui li anés bé la gometa.
Al final van arribar a casa del  Ventafocs, i clar està que els seus germans no varen poder posar-se la funda, però quan se'l va posar el Ventafocs, van veure amb gran sorpresa que li anava perfecte.
I així fou com la Príncesa es casà amb el jove i visqueren molt feliços... o no?... I ells allí i jo aquí, i no m'han dat res pel camí.



dijous, 2 de febrer de 2012

El conte de bressol


Al mig d'una tempesta em desperto de nit, udolen els llops ensumant carn fresca.
Bruixes i nans dansen nus al meu voltant, les nines de drap s'arrenquen el fils amb l'esperança incerta de fer-se un nou vestit.
L'ós de peluix es renta les mans cercant unes tisores per obrir-se en canal, veient al mag menjar-s'hi sense encant el colom amagat i la reina, farta de tanta munió, se'n va a córrer món a la caça d'un pallasso infeliç.
Enyoro amb joia aquest conte de bressol que em relatà ma mare abans de morir.



dimecres, 1 de febrer de 2012

L'esbós de l'adéu

Amb la llum de l'albada em desperta la nit gèlida, acariciant el meu cos nu, pres de la tremolor de la solitud . Amagada en la foscor d'una espelma vella, pintes un quadre nou. Sento la teva respiració pausada i en provoca l'enyorança de la suavitat del teu tacte, la dolçor de les teves paraules a cau d'orella .


Em dius que es l'esbós d'un malson nocturn, amb temença sospito que només sigui una excusa per allunyar-me'n del teu món preuat. Cerco a les palpentes la teva mirada fugissera, amb l'anhel  per trobar-hi l'esquerda traïdora i malèvola per on s'escapoleix lentament el meu amor lliurat. I només percebo buidesa.


Fa temps que silencies el meu cos en zel amb fuetades d'amor fingit i apaivagues en alcohol els crits del teu desig.


Amb el clarejar  del dia m'ensenyes el quadre, amb lletres gruixudes has escrit el demà : "No tornis més"





El dol

En la nit freda i fosca d'aquell hivern tardà va arribar el moment de la fi del teu temps.


Sota un plujim verinós la teva darrera mirada va ser per a aquella illa isolada, assetjada i menyspreada per els elements de la creació, que desafiadora, es mostrava esplendorosa.


Enfonsant els dits a la terra erma, aspires amb desgrat la flaire que emmalalteix els pulmons, deixant un regust de mort a la gola. Les darreres forces concentrades a la punta dels peus empenyant el teu cos, ara llossa imbatible, anant cap endavant; mil·límetre a mil·límetre, sempre cap endavant.


Vas voler protegir-la, ensumar-la. Potser fins i tot et permetries acaronar-la entre les teves mans tosques i brutes, però el silenci de la nit es va apoderar del món i el teu cos es va quedar estès a tocar-la


Ella, entristida, va apropar un dels seus pètals als llavis d'ell i li va declarar el seu dol a l'últim mortal.

diumenge, 29 de gener de 2012

La xona i el morter de mà

Un jove príncep que anava amb la botifarra cuita desitjava casar-se, però amb una xona de veritat. Havia recorregut totes les cases de  barrets, marcant l'embalum i xarrupant didalets  a tort i a dret, per a poder trobar una xona de debò, però no havia tingut èxit.


A més a més que no eren xones verdaderes, totes tenien un defecte i semblava que havia anat de rebaixes: unes eren figues somelles, les altres, d'un altre paner, altres massa estretes i altres, desitjaven dos pardals dins de la figueta. .


Després d'anys de buscar, el príncep va tornar al seu reialme molt trist i va dir que al món no hi havia xones, va decidir tancar-se a la cambra fosca de la torre més alta del castell a comptar bigues per sempre més.


Dies més tard, en un dia amb una forta tempesta, algú va trucar la porta del palau. Com que els criats estaven molt espantats pels llamps que queien per la tempesta, el mateix Rei va haver d'anar a obrir la porta.


Quan ho va fer, va veure a una bonica jove amb un vestit de cuir negre ajustat amb fils de ferro i sabatilles amb tacó d'agulla molt afilat tota mulladeta per dins i per fora.


"Sa majestat, sóc una xona i estic perduda. Podria passar la nit al seu palau?", va dir la jove fent una reverència. "Una xona? va pensar el rei, doncs anem a veure si és cert". El Rei se'n va endur la noieta a una de les estances perquè es canviés la seva roba humida.


Mentrestant, va ordenar als seus servents que preparessin una de les habitacions del palau i posessin sobre el llit deu matalassos i deu cobrellits.


Una vegada va estar fet, va posar al fons del primer matalàs un morter de mà. L'endemà, el Rei va entrar a l'habitació de la jove i li va preguntar : "Com has passat la nit?" I ella va contestar: "Molt malament, hi havia alguna cosa dura al llit que no em va deixar dormir".


El Rei va deixar anar una gran carcallada i va sortir de l'habitació cridant per tot el palau: "És una xona de veritat, És una xona de veritat! Només una xona de veritat pot ser tan sensible com per a sentir un morter de mà en el fons de 10 matalassos".


Va pujar fins a la torre més alta del castell on era el seu fill netejant la palla de les bigues i li va explicar el que havia passat.


Els dos van riure i ballar. El príncep es va netejar el trabuc i va baixar de la torre per a conèixer-la.


Dies després la boda es va celebrar a palau. Hi va haver una gran bacanal que va durar tota una setmana i un especial supertrès de la parelleta amb el Rei.


El príncep i la xona cardaren la llana feliços per a sempre i el que no ho vulgui creure que ho vagi a veure.



dissabte, 14 de gener de 2012

La folleta vermella

L'any de la picor, quan tothom gratava, hi havia una folleta molt bonica. La seva mare li havia fet unes calcetes vermelles i la polleta la portava tant sovint que tothom li deia la Folleta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissets d'haixix a la seva àvia que vivia a l'altra banda del raval, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, doncs creuar els suburbis era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà la policia.
Folleta va recollir el cistell amb pastissets i es va posar en camí amb el patinet robat. La jove havia de travessar els carrerons foscos per a arribar a la barraca de l' àvia, però no li feia por per què allà sempre trobava molts amics : els pidolaires, les bagassetes,...
De sobte, va veure el policia, que portava una porra enorme, davant seu.
- On vas, xona? - li va preguntar el policia amb la seva veu trencada per la beguda
- A ca l' àvia - li va dir la Folleta.
- No és lluny ... - va pensar el policia per a ell mateix, girant-se.
Folleta va posar el seu cistell al contenidor de vidre i es va entretenir agafant restes de llaunes de cervesa: - El policia se n'ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L' àvia es posarà molt contenta quan li porti una ampolla de cervesa a més dels pastissets d'haixix.
Mentrestant, el policia se 'n va anar a la barraca de l' àvia, va eructar sobre la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Folleta.
El policia va devorar amb llepades i xuclades tot el cos de l' àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada,mentres ella, tota plena d'ansietat, llançava la dentadura postissa a les brasses del foc apagat. Anant amb una galta a cada cuixa i la llengua a la deriva es fa ficar al llit amb ella amagant-la sota els llençols i va tancar els ulls assaborint el moment de goig. No va haver d' esperar gaire, perquè la Folleta va arribar de seguida, tota colocadeta.
La jove es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
- Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!
- Són per a veure't millor les mamelles quant ets despulles en la fredor - va dir el policia tractant d' imitar la veu de l' àvia
- Àvia, àvia, quines orelles més grosses que tens!
- Són per sentir-te millor quant gemegues de plaer en les nits de solitud- va seguir dient el policia.
- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per a ... menjar-te'l millor! - i dient això, el policia malvat es va llançar sobre la Folleta i la va devorar, de la mateixa forma que havia fet amb l'àvia
Mentrestant, un carnisser que havia vist com el policia entrava a casa de l'àvia, i creient endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot anava bé a casa de l' àvia Va demanar ajut a un captaire i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el policia de bocaterrosa al llit, dormint de tant tip com estava.
El carnisser tragué la botifarra i la va fer tastar al policia. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, sota els llençols, vives!
Per a castigar al policia malvat, el carnisser li va enfarfegar la boca amb la seva lleterada i després el captaire el va tornar a calar. Quan el policia va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estanc pròxim per beure. Amb tan mala sort que va caure a l' estany de cop i es va ofegar.
La Folleta i la seva àvia van patir una gran decepció, però la Folleta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia cardar sempre amb desconeguts amb pinta de policia que trobés pels carrerons. D'ara endavant, seguiria les bones recomanacions de la seva àvia i de la seva mare. 
I darrere la porta hi ha un plat de confits que tots els llaminers hi posen els dits.

dimarts, 10 de gener de 2012

El banquer i els tres porquets

 Temps era temps, quan els animals parlaven hi havien tres porquets que vivien tots junts de lloguer en una caseta al mig del bosc. Els tres eren germans: el més petit era l'eixerit de la família; el mitjà era el més llest; i el gran era el més assenyat i treballador dels tres.


 Un dia van decidir que viurien separats i que cada un es compraria una casa.


 El porquet petit va decidir comprar-se un palauet amb una hipoteca del cent per cent a pagar a setanta anys i en surt una quota minsa minseta, va pensar, "i així me'n podré anar a fardar devant les conilletes".


 El porquet mitjà, que també volia anar ràpid per anar a lligar amb son germà, va decidir hipotecar-se incluent-hi cotxe nou i un viatget al Carib. "Tot i que és més capital hipotecat, jo sóc més llest que el meu germà petit perque tinc deu anys de carència i ara tinc més per fardar", va pensar. I dit i fet, en ben poc temps va aconseguir l'hipoteca i va marxar corrents a jugar amb les conilletes.


 El porquet gran va decidir que el més lògic era ocupar-ne una casa abandonada per als seus propietaris. Una mica més lluny d'on la tenia el mitjà, va aconseguir una masia amb un petit hort, mentre els seus dos germans jugaven a fer bombolles allà a prop.


 Van passat el anys i amagat a la seu central del banc estava el banquer del totxo, que vivia tot temerós,  amb la por que esclatés la bombolla del crédit immobiliari.


 Un dia que cada porquet va anar cap a casa seva, ell va sortir del seu despatx i va anar cap a la casa del més petit.


- "Toc, Toc, Toc" va picar a la porta. El porquet va mirar pel forat i, en veure que era el banquer totxo va dir: "Fora banquer ... no t'obriré pas la porta".
- I el banquer va dir ... "Doncs si no m'obres la porta, bufaré... bufaré... i la casa embargaré!!!"
- Va començar a bufar i ... la casa va ser desallotjada per la policia!


 El porquet petit va fugir corrents i es va refugiar a casa del seu germà mitjà. Al cap d'una estona, el banquer es va acostar a la casa del germà.


- "Toc, Toc, Toc" va picar a la porta. Els porquets van mirar pel forat i, en veure que era el banquer van dir: "Fora banquer ... no t'obrirem pas la porta".
- Aleshores el banquer va dir ... "Doncs si no m'obriu la porta, bufaré... bufaré... i la casa embargaré!!!"
- Va començar a bufar i ... la casa va ser subhastada per la meitat del seu preu!


 Els dos porquets va sortir "cames ajudeu-me", corrents, i es van anar a refugiar a casa del seu germà gran. No havia passat gaire temps que el banquer es va acostar a la masia del gran.


- "Toc, Toc, Toc" va picar a la porta. Els tres porquets van mirar pel forat i, en veure que era el banquer van dir: "Fora banquer ... no t'obrirem pas la porta".
- I el banquer va dir ... "Doncs si no m'obres la porta, bufaré... bufaré... i la casa embargaré!!!"
- Va començar a bufar i ... a bufar ...i a bufar ... però la casa no va poder embargar-la pas. El banquer del totxo va seguir bufant ... i quan ja no podia més va entendre que era impossible embargar una casa abandonada i ocupada.

 Aleshores se li va ocórrer entrar per d'alt de la taulada, per on hi havia la xemeneia. Afortunadament, el porquet gran s'estava preparant el sopar abans que arribessin els seus dos germans, i havia col.locat una olla amb aigua a escalfar a la xemeneia. Quan el banquer es va deixar anar xemeneia avall, va caure dins l'olla amb l'aigua bullent i es va escaldar tot


 Cansat, adolorit, escaldat i derrotat, el banquer va marxar cap al banc i mai més no va tornar a molestar als tres germans porquets que, feliços i contents, van decidir viure conjuntament al mas del gran; compartint les despeses, el gos i tocant tots tres el flaviol. 


 I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat