L'esbós de l'adéu

Amb la llum de l'albada em desperta la nit gèlida, acariciant el meu cos nu, pres de la tremolor de la solitud . Amagada en la foscor d'una espelma vella, pintes un quadre nou. Sento la teva respiració pausada i en provoca l'enyorança de la suavitat del teu tacte, la dolçor de les teves paraules a cau d'orella .


Em dius que es l'esbós d'un malson nocturn, amb temença sospito que només sigui una excusa per allunyar-me'n del teu món preuat. Cerco a les palpentes la teva mirada fugissera, amb l'anhel  per trobar-hi l'esquerda traïdora i malèvola per on s'escapoleix lentament el meu amor lliurat. I només percebo buidesa.


Fa temps que silencies el meu cos en zel amb fuetades d'amor fingit i apaivagues en alcohol els crits del teu desig.


Amb el clarejar  del dia m'ensenyes el quadre, amb lletres gruixudes has escrit el demà : "No tornis més"