dimarts, 7 de febrer de 2012

El Ventafocs


Vet aquí que en un poblet poblàs on tothom tenia nas hi havia un jove molt bell que no tenia pares, sinó amo, un vidu semaler amb dos fills cada qual més lleig. Era ell el que feia els treballs més durs de la casa, i com els seus parracs estaven sempre tant tacats de cendra, tots l'anomenaven el Ventafocs.
Un dia la Reina d'aquell país va anunciar que anava a fer una gran bukkake a la que invitava a tots els joves solters del reialme.
-Tu ventafocs, no hi aniràs - va dir l'amo - Et quedaràs a casa llepant el terra i remanant la femta fins que tornem.
Va arribar el dia del "tirant lo blanc" i el Ventafocs, trist, va veure partir als seus germans cap al Palau Reial. Quan es va trobar sol a la cuina no va poder reprimir els seus plors.
- Per què seré tant dolent? - va exclamar- De sobte, va aparèixer el seu Fat Padrí. 
- No et preocupis - va exclamar el Fat- Tu també podràs anar a la festa, però amb una condició, que quan la Reina del Palau rebi les dotze fuetades blanques, hauràs de tornar sens falta.
I tocant-lo amb la seva gran i venosa vareta màgica, va transformar els parracs ple de cendra en un meravellós vestit de làtex i cuir de color negre, arrapat al cos, màscara inclosa, així com botes de tacó alt. Un altre toc i va convertir una carbassa en l'harley davidson més magnifica de tot el reialme, i amb un últim toc, una ratolina van quedar convertida en la xòfera més mamelluda
L'arribada de Ventafocs al Palau va causar admiració. A l'entrar a la sala dels càstigs, la Reina va quedar tant presa de la seva bellesa que va cardar amb ell tota la nit. Els seus germanastres no el van reconèixer i es preguntaven qui seria aquell jove.
Enmig de tanta felicitat, el Ventafocs va sentir les dotze fuetades blanques que rebia la reina entre gemecs de plaer.
- Oh Déu meu! Haig d'anar-me'n! - va exclamar -
- Com una exhalació va travessar el saló i va baixar l'escalinata perdent en la seva fugida el condom ple de la seva lleterada que la Reina recollí enamorada.
Per trobar el bell jove, la Reina va idear un pla. Es casaria amb aquell que pogués calçar-se el petit condom. Va enviar les seves heraldes a recórrer tot el Regne. Els donzells se la provaven en va, doncs no n'hi havia un a qui li anés bé la gometa.
Al final van arribar a casa del  Ventafocs, i clar està que els seus germans no varen poder posar-se la funda, però quan se'l va posar el Ventafocs, van veure amb gran sorpresa que li anava perfecte.
I així fou com la Príncesa es casà amb el jove i visqueren molt feliços... o no?... I ells allí i jo aquí, i no m'han dat res pel camí.



dijous, 2 de febrer de 2012

El conte de bressol


Al mig d'una tempesta em desperto de nit, udolen els llops ensumant carn fresca.
Bruixes i nans dansen nus al meu voltant, les nines de drap s'arrenquen el fils amb l'esperança incerta de fer-se un nou vestit.
L'ós de peluix es renta les mans cercant unes tisores per obrir-se en canal, veient al mag menjar-s'hi sense encant el colom amagat i la reina, farta de tanta munió, se'n va a córrer món a la caça d'un pallasso infeliç.
Enyoro amb joia aquest conte de bressol que em relatà ma mare abans de morir.



dimecres, 1 de febrer de 2012

L'esbós de l'adéu

Amb la llum de l'albada em desperta la nit gèlida, acariciant el meu cos nu, pres de la tremolor de la solitud . Amagada en la foscor d'una espelma vella, pintes un quadre nou. Sento la teva respiració pausada i en provoca l'enyorança de la suavitat del teu tacte, la dolçor de les teves paraules a cau d'orella .


Em dius que es l'esbós d'un malson nocturn, amb temença sospito que només sigui una excusa per allunyar-me'n del teu món preuat. Cerco a les palpentes la teva mirada fugissera, amb l'anhel  per trobar-hi l'esquerda traïdora i malèvola per on s'escapoleix lentament el meu amor lliurat. I només percebo buidesa.


Fa temps que silencies el meu cos en zel amb fuetades d'amor fingit i apaivagues en alcohol els crits del teu desig.


Amb el clarejar  del dia m'ensenyes el quadre, amb lletres gruixudes has escrit el demà : "No tornis més"





El dol

En la nit freda i fosca d'aquell hivern tardà va arribar el moment de la fi del teu temps.


Sota un plujim verinós la teva darrera mirada va ser per a aquella illa isolada, assetjada i menyspreada per els elements de la creació, que desafiadora, es mostrava esplendorosa.


Enfonsant els dits a la terra erma, aspires amb desgrat la flaire que emmalalteix els pulmons, deixant un regust de mort a la gola. Les darreres forces concentrades a la punta dels peus empenyant el teu cos, ara llossa imbatible, anant cap endavant; mil·límetre a mil·límetre, sempre cap endavant.


Vas voler protegir-la, ensumar-la. Potser fins i tot et permetries acaronar-la entre les teves mans tosques i brutes, però el silenci de la nit es va apoderar del món i el teu cos es va quedar estès a tocar-la


Ella, entristida, va apropar un dels seus pètals als llavis d'ell i li va declarar el seu dol a l'últim mortal.