diumenge, 29 de gener del 2012

La xona i el morter de mà

Un jove príncep que anava amb la botifarra cuita desitjava casar-se, però amb una xona de veritat. Havia recorregut totes les cases de  barrets, marcant l'embalum i xarrupant didalets  a tort i a dret, per a poder trobar una xona de debò, però no havia tingut èxit.


A més a més que no eren xones verdaderes, totes tenien un defecte i semblava que havia anat de rebaixes: unes eren figues somelles, les altres, d'un altre paner, altres massa estretes i altres, desitjaven dos pardals dins de la figueta. .


Després d'anys de buscar, el príncep va tornar al seu reialme molt trist i va dir que al món no hi havia xones, va decidir tancar-se a la cambra fosca de la torre més alta del castell a comptar bigues per sempre més.


Dies més tard, en un dia amb una forta tempesta, algú va trucar la porta del palau. Com que els criats estaven molt espantats pels llamps que queien per la tempesta, el mateix Rei va haver d'anar a obrir la porta.


Quan ho va fer, va veure a una bonica jove amb un vestit de cuir negre ajustat amb fils de ferro i sabatilles amb tacó d'agulla molt afilat tota mulladeta per dins i per fora.


"Sa majestat, sóc una xona i estic perduda. Podria passar la nit al seu palau?", va dir la jove fent una reverència. "Una xona? va pensar el rei, doncs anem a veure si és cert". El Rei se'n va endur la noieta a una de les estances perquè es canviés la seva roba humida.


Mentrestant, va ordenar als seus servents que preparessin una de les habitacions del palau i posessin sobre el llit deu matalassos i deu cobrellits.


Una vegada va estar fet, va posar al fons del primer matalàs un morter de mà. L'endemà, el Rei va entrar a l'habitació de la jove i li va preguntar : "Com has passat la nit?" I ella va contestar: "Molt malament, hi havia alguna cosa dura al llit que no em va deixar dormir".


El Rei va deixar anar una gran carcallada i va sortir de l'habitació cridant per tot el palau: "És una xona de veritat, És una xona de veritat! Només una xona de veritat pot ser tan sensible com per a sentir un morter de mà en el fons de 10 matalassos".


Va pujar fins a la torre més alta del castell on era el seu fill netejant la palla de les bigues i li va explicar el que havia passat.


Els dos van riure i ballar. El príncep es va netejar el trabuc i va baixar de la torre per a conèixer-la.


Dies després la boda es va celebrar a palau. Hi va haver una gran bacanal que va durar tota una setmana i un especial supertrès de la parelleta amb el Rei.


El príncep i la xona cardaren la llana feliços per a sempre i el que no ho vulgui creure que ho vagi a veure.



dissabte, 14 de gener del 2012

La folleta vermella

L'any de la picor, quan tothom gratava, hi havia una folleta molt bonica. La seva mare li havia fet unes calcetes vermelles i la polleta la portava tant sovint que tothom li deia la Folleta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissets d'haixix a la seva àvia que vivia a l'altra banda del raval, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, doncs creuar els suburbis era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà la policia.
Folleta va recollir el cistell amb pastissets i es va posar en camí amb el patinet robat. La jove havia de travessar els carrerons foscos per a arribar a la barraca de l' àvia, però no li feia por per què allà sempre trobava molts amics : els pidolaires, les bagassetes,...
De sobte, va veure el policia, que portava una porra enorme, davant seu.
- On vas, xona? - li va preguntar el policia amb la seva veu trencada per la beguda
- A ca l' àvia - li va dir la Folleta.
- No és lluny ... - va pensar el policia per a ell mateix, girant-se.
Folleta va posar el seu cistell al contenidor de vidre i es va entretenir agafant restes de llaunes de cervesa: - El policia se n'ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L' àvia es posarà molt contenta quan li porti una ampolla de cervesa a més dels pastissets d'haixix.
Mentrestant, el policia se 'n va anar a la barraca de l' àvia, va eructar sobre la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Folleta.
El policia va devorar amb llepades i xuclades tot el cos de l' àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada,mentres ella, tota plena d'ansietat, llançava la dentadura postissa a les brasses del foc apagat. Anant amb una galta a cada cuixa i la llengua a la deriva es fa ficar al llit amb ella amagant-la sota els llençols i va tancar els ulls assaborint el moment de goig. No va haver d' esperar gaire, perquè la Folleta va arribar de seguida, tota colocadeta.
La jove es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
- Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!
- Són per a veure't millor les mamelles quant ets despulles en la fredor - va dir el policia tractant d' imitar la veu de l' àvia
- Àvia, àvia, quines orelles més grosses que tens!
- Són per sentir-te millor quant gemegues de plaer en les nits de solitud- va seguir dient el policia.
- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per a ... menjar-te'l millor! - i dient això, el policia malvat es va llançar sobre la Folleta i la va devorar, de la mateixa forma que havia fet amb l'àvia
Mentrestant, un carnisser que havia vist com el policia entrava a casa de l'àvia, i creient endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot anava bé a casa de l' àvia Va demanar ajut a un captaire i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el policia de bocaterrosa al llit, dormint de tant tip com estava.
El carnisser tragué la botifarra i la va fer tastar al policia. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, sota els llençols, vives!
Per a castigar al policia malvat, el carnisser li va enfarfegar la boca amb la seva lleterada i després el captaire el va tornar a calar. Quan el policia va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estanc pròxim per beure. Amb tan mala sort que va caure a l' estany de cop i es va ofegar.
La Folleta i la seva àvia van patir una gran decepció, però la Folleta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia cardar sempre amb desconeguts amb pinta de policia que trobés pels carrerons. D'ara endavant, seguiria les bones recomanacions de la seva àvia i de la seva mare. 
I darrere la porta hi ha un plat de confits que tots els llaminers hi posen els dits.

dimarts, 10 de gener del 2012

El banquer i els tres porquets

 Temps era temps, quan els animals parlaven hi havien tres porquets que vivien tots junts de lloguer en una caseta al mig del bosc. Els tres eren germans: el més petit era l'eixerit de la família; el mitjà era el més llest; i el gran era el més assenyat i treballador dels tres.


 Un dia van decidir que viurien separats i que cada un es compraria una casa.


 El porquet petit va decidir comprar-se un palauet amb una hipoteca del cent per cent a pagar a setanta anys i en surt una quota minsa minseta, va pensar, "i així me'n podré anar a fardar devant les conilletes".


 El porquet mitjà, que també volia anar ràpid per anar a lligar amb son germà, va decidir hipotecar-se incluent-hi cotxe nou i un viatget al Carib. "Tot i que és més capital hipotecat, jo sóc més llest que el meu germà petit perque tinc deu anys de carència i ara tinc més per fardar", va pensar. I dit i fet, en ben poc temps va aconseguir l'hipoteca i va marxar corrents a jugar amb les conilletes.


 El porquet gran va decidir que el més lògic era ocupar-ne una casa abandonada per als seus propietaris. Una mica més lluny d'on la tenia el mitjà, va aconseguir una masia amb un petit hort, mentre els seus dos germans jugaven a fer bombolles allà a prop.


 Van passat el anys i amagat a la seu central del banc estava el banquer del totxo, que vivia tot temerós,  amb la por que esclatés la bombolla del crédit immobiliari.


 Un dia que cada porquet va anar cap a casa seva, ell va sortir del seu despatx i va anar cap a la casa del més petit.


- "Toc, Toc, Toc" va picar a la porta. El porquet va mirar pel forat i, en veure que era el banquer totxo va dir: "Fora banquer ... no t'obriré pas la porta".
- I el banquer va dir ... "Doncs si no m'obres la porta, bufaré... bufaré... i la casa embargaré!!!"
- Va començar a bufar i ... la casa va ser desallotjada per la policia!


 El porquet petit va fugir corrents i es va refugiar a casa del seu germà mitjà. Al cap d'una estona, el banquer es va acostar a la casa del germà.


- "Toc, Toc, Toc" va picar a la porta. Els porquets van mirar pel forat i, en veure que era el banquer van dir: "Fora banquer ... no t'obrirem pas la porta".
- Aleshores el banquer va dir ... "Doncs si no m'obriu la porta, bufaré... bufaré... i la casa embargaré!!!"
- Va començar a bufar i ... la casa va ser subhastada per la meitat del seu preu!


 Els dos porquets va sortir "cames ajudeu-me", corrents, i es van anar a refugiar a casa del seu germà gran. No havia passat gaire temps que el banquer es va acostar a la masia del gran.


- "Toc, Toc, Toc" va picar a la porta. Els tres porquets van mirar pel forat i, en veure que era el banquer van dir: "Fora banquer ... no t'obrirem pas la porta".
- I el banquer va dir ... "Doncs si no m'obres la porta, bufaré... bufaré... i la casa embargaré!!!"
- Va començar a bufar i ... a bufar ...i a bufar ... però la casa no va poder embargar-la pas. El banquer del totxo va seguir bufant ... i quan ja no podia més va entendre que era impossible embargar una casa abandonada i ocupada.

 Aleshores se li va ocórrer entrar per d'alt de la taulada, per on hi havia la xemeneia. Afortunadament, el porquet gran s'estava preparant el sopar abans que arribessin els seus dos germans, i havia col.locat una olla amb aigua a escalfar a la xemeneia. Quan el banquer es va deixar anar xemeneia avall, va caure dins l'olla amb l'aigua bullent i es va escaldar tot


 Cansat, adolorit, escaldat i derrotat, el banquer va marxar cap al banc i mai més no va tornar a molestar als tres germans porquets que, feliços i contents, van decidir viure conjuntament al mas del gran; compartint les despeses, el gos i tocant tots tres el flaviol. 


 I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat

dijous, 5 de gener del 2012

El ratolí que escombrava l'escaleta

Hi havia una vegada un Ratolí que cada dia escombrava l’escaleta i un dia es va trobar un dineret.

-Oh, quina sort que he tingut!! I què en podria fer? Si em compro ametlletes em cauran les dentetes. I si em compro un llacet per la titola. Sí, sí, em compraré un llacet ben bonic per posar-me’l a la titola!!

I així ho va fer.

Va anar a casa del senyor conill i va estar mirant molts llacets. Al final es va decidir per un llaç de satí de color rosa.

-Sí aquest si que m’agrada! Seré l'enveja del barri, segur que tothom em mirarà - pensava el ratolí -Ui, no me l’emboliqui que me l'emporto posat!

Es va posar a davant de casa seva per lluir el llacet. I així estava quan va passar la Senyora Ànec, que veient-lo tan trempat li va dir:

-Ai ratolí, ratolí, tu que n’ets tan trempadet no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bona fadrina?
-Ai, no ho sé pas. A veure com gemegues?
-Aaaah, aaaah, aaaah!!
-Ui, que m'eixordes. No et vull per muller.

També va passar una gallina amb les plomes estarrufades que li va dir:

-Ratolí, Ratolí, tu que n’ets tan trempadet , no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bona fadrina?
-Ai no ho sé pas. A veure com gemegues?
-Iiiih,ooooh !!!
-Ui, no, quin xivarri no et vull per muller.

I la gallina se’n va anar amb el cap cot. Després va passar una gosseta i li va passar el mateix.

Quan el Ratolí ja començava a pensar que mai no trobaria ningú que li fes el pes va passar una gateta que li va dir:

-Miau Ratolí, tu que n’ets tan trempadet, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bona fadrina?

I el Ratolí, fent-se l’estret:

-Ai no ho sé pas. A veure com gemegues?
-Uuuuh, aaaah, uuuh!
-Sí, amb tu sí que em vull casar!

I així ho van fer. Ven aviat es van casar i tothom hi va ser convidat.

Aquell dia tothom li deia al ratolí:

-Ves amb compte amb aquesta gata maula!
-Vigila que quan estiguis despistat no et clavi queixalada!!

I el Ratolí reia per sota el nas perquè només ell i la seva doneta sabien el secret: que aquesta gata només li agradava bufa forats i no tastava mai cua de ratolins!!!

I vet aquí una gossa i vet aquí una gata que aquest conte ja s’ha acabat.

dimarts, 3 de gener del 2012

La llegenda de Santa Jordina i la dragqueen

Diuen que assolava els voltants de la vila una dragqueen ferotge i terrible, que posseïa les facultats de seduir, embogir i  embruixar, i tenia l'alè a "parfum Gaultier", fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la luxúria de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés seduir per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.


Així es va fer durant molt de temps i la terrible monstre se'n devia sentir satisfeta, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que el fill de la reina fos el destinat. El príncep Cleodolind era jove, bell, prim... hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-lo, però la reina fou severa i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era el seu fill com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificat. El jove eixí de la ciutat i ell solet s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de dalt de la macrodisco com se n'anava al sacrifici.


Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la disco, se li presentà una jove motorista, cavalcant una moto blanca, i amb un "baby doll" tot daurat i lluent. El jove, tot preocupat, li digué que fugís ràpidament, ja que per allà rondava un monstre que així que la veiés se la menjaria. La motorista li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici al príncep, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror del jove i amb gran goig de la motorista. Aquesta, amb un bon cop de blackberry la va malferir. La motorista, que era Santa Jordina, lligà el monstre pel coll i el donà al jove perquè ell mateix la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de dalt de la macrodisco i que rebé amb els braços oberts al jove i la motorista. A la plaça major de la vila, els vilatans va acabar de rematar aquell ferotge personatge penjant una foto actual seva al facebook.


Es diu que la reina va voler casar el seu fill amb Santa Jordina, però que aquesta li va replicar dient que no perquè era lesbi i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sota la influència de l'èxtasi sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomana a la reina i els seus vassalls que fossin bons Hare Krishnas i que honressin i veneressin la Deessa tal com mereixia.
Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.