dimecres, 1 de febrer de 2012

El dol

En la nit freda i fosca d'aquell hivern tardà va arribar el moment de la fi del teu temps.


Sota un plujim verinós la teva darrera mirada va ser per a aquella illa isolada, assetjada i menyspreada per els elements de la creació, que desafiadora, es mostrava esplendorosa.


Enfonsant els dits a la terra erma, aspires amb desgrat la flaire que emmalalteix els pulmons, deixant un regust de mort a la gola. Les darreres forces concentrades a la punta dels peus empenyant el teu cos, ara llossa imbatible, anant cap endavant; mil·límetre a mil·límetre, sempre cap endavant.


Vas voler protegir-la, ensumar-la. Potser fins i tot et permetries acaronar-la entre les teves mans tosques i brutes, però el silenci de la nit es va apoderar del món i el teu cos es va quedar estès a tocar-la


Ella, entristida, va apropar un dels seus pètals als llavis d'ell i li va declarar el seu dol a l'últim mortal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada